Mossos, víctimes i rellotgers avisen que no només els turistes adinerats corren perill amb un bon peluco al canell
En els últims anys, els carteristes han evolucionat: primer van deixar de buscar carteres i es van passar als telèfons mòbils i, des de fa dos o tres anys, han posat en el seu punt de mira els rellotges. Els avantguardistes, com tantes altres coses, van arribar de França. De Marsella o dels barris suburbials de París. Eren, en la seva gran majoria, joves d’origen magribí, gairebé sempre algerians. En l’estiu del 2016, es va tenir constància d’ells per primera vegada. No són lladres que hagin fet arrels aquí, són temporers que viatgen per les principals capitals europees, les més turístiques. Els Mossos ja han lliurat tres d’aquests lladres a les autoritats franceses, que portaven temps després d’ells. Treballen en grup, mostrant un grau de coordinació semblant al d’una rajada de llops. Un líder, amb perícia per reconèixer rellotges de gamma alta -de marques com Richard Mille o Audemars Piguet-, és el que ordena el seguiment a tota la colla i el que decideix l’instant en què es produeix l’acorralament del turista.
Per pelucos de més de 100.000 euros es treuen molt més diners que amb una cartera -des de fa anys ja gairebé ningú porta efectiu- o amb telèfons mòbils -fàcilment rastrejables per GPS i que, en el millor dels casos, poden reportar-100 o 150 euros-. Els rellotges donen “més, molt més”, expliquen fonts de la Divisió d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra.
Si les rajades de ‘rellotgers’ ronden els hotels del casc històric, pels barris acomodats de Barcelona es mouen les mimosinas, dones romaneses que busquen persones grans amb rellotges cars -no tant com els dels turistes-. Actuen com descriu Álvaro: mostrant-afectuoses, fins i tot magrejant. No van soles, sempre tenen un cotxe al costat d’elles amb un tipus perillós al volant que fa de xofer però també de perdonavides si la cosa es posa lletja.
Si no hi ha art, hi ha navalla
La resta de cercadors de rellotges no estan tan ‘formats’ i actuen per les zones d’oci nocturn, a la recerca de turistes -o espanyols- de classe mitjana, ebris a ser possible. Potser eren brillants amb els trucs dels mancheros, claveleras, paperers, ronaldinhos, maperas, iphoneros o flyeros per fer-se amb carteres o telèfons. Però els rellotges estan lligats a una nina. I si no tenen les habilitats -o els encantos- de les mimosinas per furtar al descuit, els més urpes, quan s’emboliquen amb les estratègies de distracció, acaben traient la navalla. Aquest estiu al districte de Ciutat Vella s’han disparat tant els furts com els robatoris amb violència i intimidació, molts d’aquests últims es corresponen amb intents fallits de sostreure un rellotge que acaben al bèstia.
Rellotgers contra lladres de rellotges
Rellotgers i policies treballen conjuntament. Donant un cop de mà per distingir peces autèntiques de les falsificades, informant sobre pistes que apuntin a qui compra rellotges robats -la clau de tota la moda hi és: en els receptadors que el Codi Penal segueix sense prendre massa de debò- i, sobretot, convertint-se en antenes de gran utilitat per detectar peces robades -al ull entrenat en té prou amb veure com s’ha trencat una corretja per saber que el pas del temps no ha fet això- i cridar als investigadors per confrontar les denúncies.
El problema, és que sovint l’amo real no ha estat capaç d’aportar el número de sèrie. En la majoria d’ocasions perquè han perdut la documentació d’una compra que potser van fer fa 40 anys. Rellotgers recomanen a tots els seus clients gravar el número de DNI a la tapa del rellotge.
Quant a l'autor